Parets

Sembla curiós que, en estos temps que corren, ens topetem amb gent que mana molt i que sap molt poc. La famosa bombolla, eixa que que va esclatar allà pel 2007 i de la qual no ens hem recuperat encara, va entronitzar al món de l'èxit, del poder i dels diners amb gent amb pocs formació i menys ètica.

Els coneixereu pels seus cotxes, pels seus negocis (molts d'estos desapareguts ja), per les seues cases o pels fastos que acostumen a fer en la vida pública. El sei missatge, però, la seua aportació a la societat és ben buida.

I passa el contrari que a eixos oblidats temples de la sapiència, com la Nostra Antiga Universitat, la Nau, eixe temple del coneixement que recorsa una societat valenciana moderna, i molt avançada als seus temps... 

I tot açò per què? Perquè mentre espere a la cafeteria de la Nau he vist una paret que m'ha ensenyat coses noves. Una paret.

Bártulos

Término universitario en su origen, que se ha extendido a otros ámbitos demla realidad y que hoy, aunque en otr sentido, todavía se usa. Los bártulos eran, inicialmente, "libros de estudio", muy pesados y de uso frecuente entre los estudiantes de derecho, que los llamaban así por el nombre de su autor, el jurisconsulto boloñés del siglo XIV Bártolo...

El món que ens envolta està ple de noves ensenyances. Sols cal fixar-se una miqueta més.

Una responsabilitat molt desitjada

Ahir per la nit, l'assemblea general de la Falla Eduardo Merello va decidir, per unanimitat de tots els assistents, que jo fóra el president dels exercicis 2014 i 2015. Una responsabilitat molt desitjada que, des de fa molts anys m'han demanat que prenguera moltes persones.

Em causa vertígen saber que sóc president d'una falla d'especial, d'una falla guanyadora, d'una falla pionera en organitzar moltes celebracions. Vull seguir el camí marcat per Manuel Cosín (DEP), per Pedro de Andrés, per Rafa Benito, per José Manuel López i per Manuel Bonaque. Ells han sigut uns grandíssims presidents i sé que puc comptar amb ells en consells, en treball i en ajuda.

La meua vida, des de fa moltíssims anys, està lligada a la falla Eduardo Merello, on tinc bons amics i amigues i on vivim la festa fallera d'una forma especial i des d'una gran familiaritat. Després de ser presentador, mantenidor, responsable de llibret, vicesecretari i vicepresident, ara em toca la faixa roja, la de president, una faixa que portaré amb molt d'orgull perquè tinc darrere a gent meravellosa, gent creativa, gent faenera i gent que viu les falles amb amor i intensitat.

Moltes gràcies pel vostre suport i comencem una nova aventura. És un port més que vull i dec passar per arribar a Ítaca.

La primavera de la llibertat

Un cel blau meravellós i un sol lluent i poderós em recorda que, per fi, estem en primavera. Tal dia com el de hui, un primaveral 3 d'abril de 1979, la gent abandonava el llarg hivern d'una dictadura fosca i plena de complexos per tornar a votar. No era la primera volta que es votava des de la mort del dictador, però si que era la primera vegada que es feia per triar un ajuntament democràtic des de feia moltes dècades.

Un 3 d'abril de 1979, amb la primavera pregonant-se per tots els racons, la democràcia tornava a eixir com el sol, com les flors de la llibertat i la gent, també en llibertat, tornava a triar a aquelles persones que pensaven que eren les millors per a dirigir els seus pobles i ciutats.

I hui, els ajuntament estan amenaçats per una reforma que imposa el govern central i que, al mateix temps, són mesures que imposen des de fora, des d'Alemanya o des d'on siga, a eixe govern. Un gran error. Els ajuntaments són l'administració més pròxima que tenim i, en compte de retallar, cal donar-los mitjans econòmics, humans, competències i autonomia.

Hui, en record d'eixe 3 d'abril, vull també homenatjar a eixos homes i dones de tots els partits, que van eixir elegits democràticament i que treballaren amb totes les seues forces. I també als qui han vingut darrere d'ells. Llevant d'unes quantes males persones, que han estat en política per a forrar-se, per a enriquir-se, per ajudar a enriquir-se als seus amics de l'ànima, també hi ha molts alcaldes i regidors que han treballat les 24 hores del dia de tots els dies de l'any dels quatre anys de la legislatura, per a fer les coses bé i ajudar a la seua gent.

Eixos alcaldes i regidors de poble tenen el seu despatx a l'ajuntament, i a la cafeteria, i al carrer, i a sa casa... El seu telèfon fixe (abans) i mòbil (ara), és de domini públic i tot el món telefona quan té un problema. Encara que no siga competència de l'ajuntament. A eixos herois i heroïnes de la democràcia volen apartar-los de la vida pública, amb l'argument que sobren polítics, que tots no poden cobrar. Sap el senyor Rajoy si estes persones cobren, o si cobren 10 euros al mes, com en alguns casos?

El problema rau en què alguns es pensen que en la política tots estan per a guanyar. I no és així. I quan resulta que no és així, se'ls trenquen els esquemes i proposen autèntiques barbaritats. I així ens va.

Un 14 d'abril de 1931, després d'unes eleccions municipals, esdevingué la II República. Un 3 d'abril de 1979, tornàrem a tindre unes eleccions municipals democràtiques i esperem que continue així per molts anys. Necessitem regidors i regidores, no en sobra cap. Cobrant o no cobrant. Necessitem gent amb vocació de servei a la seua societat, als seus veïns i, si de cas en sobra algú, són aquells que van per negoci propi o que van pel negoci de retallar per retallar.

Un comiat en Do Major per al gran Rafael

Estimat Rafael López Revert,

Ahir per la nit, després d'una reunió a la falla vaig conéixer una trista notícia. Havies faltat, als 91 anys. Des de la gran estima i respecte que sempre he tingut per tu, em veig obligat a escriure't esta carta.

Des de ben menut vaig sentir una especial atracció per la música, cosa que expressava diàriament fent sonar tot allò que, sent instrument o amb semblança d'instrument, arribava a les meues mans. Per a mi, va ser molt important aquell llunyà estiu, el qual no recorde ja ni quin any era, en el qual vaig començar a estudiar música a ta casa, una casa per on havien passat centenars de persones per aprendre solfeig, piano, acordió, guitarra, cant...

I en ta casa vaig estar un parell d'anys, aprenent a llegir partitures, a solfejar, a cantar la lliçó dempeus, al costat del teu piano alemany de paret que feies sonar amb tanta solera i gràcia. Possiblement vaig cantar centenar de lliçons en 4x4, 2x4, 3x4, 6x8... En clau de Sol, de Fa i de Do.

I un bon dia, per fi, vas dir que podia seure davant del teclat electrònic, que començara a tocar una partitura. Quin dia més gran! Ja em creia un gran pianista sense haver començat! Recorde les bonegades per dur el ritme amb el peu. Això era cosa de músics analfabets, em deia.

I tantes voltes vaig tocar eixa peça que ja ni mirava el paper. I em queixava. Reclamava tocar més coses. I recorde la teua resposta: Xiquet, tu vols tocar-li el cul a la nóvia sense tindre nóvia...

Eloqüent i sabut com el que més. Passàvem hores i hores xarrant de música. Em contaves les teues aventures de jove, amb la teua orquestra en la qual tocaves l'acordió. Recorde els teus títols de música, penjats a la paret del piano i en els quals figurava la lletra de "Lo cant del valencià", en valencià, la qual cosa em cridava molt l'atenció per ser títols oficials fets en l'època de la dictadura.

Jo gaudia quan m'ensenyaves les teues creacions, perquè Rafael, conegut popularment com el Tio Potage, composava peces per a banda, per a coral... Encara recorde quan vaig anar amb tu i la teua dona a l'església de Canet d'En Berenguer, el dia que la banda i un tenor estrenaven una obra teua, dedicada al Far de Canet, lloc on va viure de jove la teua dona, filla d'un farer que fins i tot va estar al càrrec amb tota la família d'eixa important senyalització marina a les Illes Columbretes.

Rafael coneixia totes les històries del Port de Sagunt. Era una enciclopèdia. Valencianista convençut i home d'esquerres, i al mateix temps home religiós i molt respectuós amb tot el món. Era una gran persona, literalment per la seua altura i també en tot el sentit de la paraula. A ell li dec els meus coneixements teòrics musicals i el meu respecte per eixe llenguatge universal que ens uneix més que qualsevol altre llenguatge a tots els humans. Sempre m'ho deia: Una partitura la pots llegir tu, ací en València i la poden llegir igual que tu en Amèrica o el Japó.

Sempre m'has tingut en un lloc destacat entre els teus alumnes i jo ho sé. Fins fa poc, encara telefonaves a casa de mos pares per a preguntar per mi i per a reclamar que anara a vore't. Este maleït ritme de vida actual no permet que fem cas a tot el món que estimem. Farà poc més d'any i mig que vaig anar a vore't. Xarràrem de moltíssimes coses i et vaig regalar el disc dels Germans Caballer, on toque algunes peces de dolçaina i també algunes percussions. Recorde la teua cara d'alegria i de satisfacció.

I hui, recorde més encara el CD que tu també em regalares i em dedicares amb les teues composicions. Hui i sempre estarà en un lloc destacat del meu arxiu perquè ara que ja no estàs físicament entre nosaltres, sempre estaràs al meu cor, estimat mestre.

Que la música t'acompanye en el nou viatge i moltes gràcies per tot el que em vares ensenyar.


Descansa en Pau, mestre.

Per molts anys de ser com som!

El passat cap de setmana ha estat molt especial, feia temps que no gaudia tant de dos jornades amb molt de folklore, bon ambient i millor companyia. Dissabte, a Burjassot, ens aplegàrem un bon grapat de persones per a celebrar l’aniversari de Ca Bassot, que feu gran festa pel seu 20 aniversari, encara que després resultà que en són 19 els anys que porten en marxa. La veritat, any amunt o any avall, el que realment importa és la gran tasca social i cultural d’una cas que és motor i punt de trobada no sols de Burjassot i les Hortes, sinó de tot el País Valencià.

Al local del Bassot vam gaudir dels grups, cantants i formacions més representatives del folklore, del folk i de la cançó, d’eixa que combina les nostres arrels amb la modernitat, d’eixa que es nega a oblidar i arraconar la nostra llengua. Quin goig escoltar a tantes persones expressant-se en valencià, fent sonar instruments que vénen també d’antic i que tenen la sana intenció de que això continue i que vaja a més.

I diumenge, el gran Pep Gimeno “Botifarra” va omplir l’auditori de Sagunt, per la causa justa de la lluita contra el càncer. Centenars de persones aplaudiren les seues cançons, les seues contalles, romanços, acudits i rondalles, xarrades de “uelos” que també vénen d’antic. Un pou de saviesa, un catedràtic de la cultura popular valenciana. Un doctor en les arrels de la nostra terra, que no vol que s’oblide la paraula feta cant o rondalla, que no vol que l’oblit guanye la batalla d’arraconar i extingir allò que som.

Gent com la del Bassot o com el mateix “Botifarra” és la gent que admire, la gent amb la qual em relacione, la gent amb la qual em trobe còmode i amb la qual m’agradaria estar tots els dies. És la meua gent, la que sap com som els valencians i no per semblar més cosmopolites, cultes o “chics” hem de canviar les nostres cançons, els nostres instruments o la nostra manera d’entendre i viure la vida. Per molts anys!!

No, no vivim al mateix planeta

Semblen humans, amb formes humanes. Parlen com els humans. Si, però cada dia estic més convençut de que no ho són o, almenys, no viuen en el mateix planeta que nosaltres, la qual cosa ja a dubtar de la seua humanitat.

Un bon dia, eixos "humans", conviden a uns humans molt especials per a fer una exposició, fer-se fotos i cantar cançons junts. Un altre dia, eixos "humans" van i tanquen les portes als altres perquè protesten, perquè la seua situació és insuportable, perquè manquen els diners públics per a donar suport als centres de discapacitats.

I un altre dia, eixos "humans" tornen a muntar-la, expulsant del parlament als qui protesten contra els impagaments als discapacitats. I per què dic que no són d'este planeta? Perque no s'entén com parlant, prometen el pagament de 10 milions d'euros per a solucionar el problema dels discapacitats. Acte seguit, a Twitter, diuen que en són 30 milions i a l'endemà, en nota de premsa, confirmen que són 11 milions. Ànim, figures, que encara resten, com a mínim, 89 milions més. O no vivim en el mateix planeta, o no parlem el mateix idioma -que també- o no ens han ensenyat les mateixes matemàtiques.

I no, no vivim en el mateix planeta, o no som del mateix planeta, quan les prioritats han estat les obres faraòniques, els grans esdeveniments i s'han oblidat dels qui més necessiten del suport de l'administració pública.

O tal volta jo sóc d'un altre planeta. I la veritat, m'agrada molt més que el d'ells.

Cant al Ras, o 16 anys de crits de la terra

La meua pàtria, el meu país, és una terra de música i de músiques, de gent expressiva que ha trobat en eixe llenguatge universal que és la música la millor manera de comunicar-se entre ells i també amb la resta de la Humanitat.

Foto del bloc L'Horta (Nord) pam a pam

La gent de la meua terra, però, ha sabut conservar instruments i cants antics que gràcies a savis mestres, es transmeten encara de generació en generació per a poder regalar als joves del futur eixos cants i eixes tonades d'un temps passat que forma part de la nostra història.

I gent com Josep Vicent Frechina i els Dimonis de Massalfassar fan possible, des de fa 16 anys, una trobada única, el Cant al Ras, on cada tercer dissabte de maig centenars i centenars de persones s'apleguen a este poble de l'Horta Nord per escoltar sons i cançons, a professionals i aficionats, que mantenen viva la flama de la tradició musical del nostre poble.

La nostra terra crida, però ho fa amb musicalitat. El nostre país crida les nostres consciències, amb albaes o jotes, amb U i Dotze o Riberenques, amb Romanços, fandangos o seguidilles... I qui tinga oïda, que escolte. I qui tinga consciència, que desperte. Per sort, gràcies al Cant al Ras moltes persones ens sabem desperts i conscients, i ens sabem que molta feina tenim per fer passar de gola en gola eixos crits de la terra, que són els nostres cants al ras.

Periodistes: Menys lliures i sense treball

Hui, com tots els 3 de maig que he pogut, he participat en els actes que celebra la Unió de Periodistes Valencians amb motiu del 3 de Maig, Dia Internacional de la Llibertat de Premsa. Hui, a la concentració de la Plaça del Patriarca he tingut l'oportunitat de parlar amb companyes i companys que veig a diari, i també a uns altres que no és tan habitual. He pogut saludar a companyes i companys de promoció i he escoltat les misèries d'esta professió nostra.

Alguns, acaben de perdre el treball fa poc. Uns altres, ja uns mesos i d'altres, que ja quantifiquen en anys el temps que porten sense exercir la seua professió. La veritat és que els qui fem treballem des desl gabinets de comunicació, o els qui estan als diaris, als digitals, a les ràdios o les televisions, som ben conscients de com de privilegiats som en fer això d'aixecar-nos tots els dies per poder anar a treballar i, a més a més, treballar d'allò que hem estudiat i ens agrada.

Els qui treballem com els qui no, però, continuem amb el maleït defecte ja no de la nostra professió, sinó de la nostra casta. Continuem sense ser corporativistes, no ens unim totes i tots a una per a fer-nos respectar, que al remat, és que es respecte una professió tan necessària per a que una societat tinga una salut democràtica correcta. I ací, continuem saludant-nos amb gran festa tal dia com hui, però ens mirem de reüll, perquè a uns i altres els perd, ens perd, l'ego, vore qui junta millor les lletres o les pronuncia. I qui vinga darrere que s'apanye.

Entre els mitjans que tanquen, els que hi fan ERO, els qui no en fan però despatxen a la gent a poc a poc, cal afegir el problema de les retallades en llibertats que patim. No és cap mentida. Un acte tan simbòlic com pacífic com és concentrar-se amb el lema "Sense periodistes no hi ha periodisme. Sense periodisme, no hi ha democràcia", ha comptat amb la presència d'un furgó policial, una lletera, i el ja més insuportable helicòpter.

Com que no hi participava cap membre del Consell ni cap representant del Govern, sembla que fer eixe desplegament i eixa ostentació inútil de força era la forma de la delegada del govern en particular i del PP en general de demostrar que també assistien als actes de la Unió de Periodistes Valencians.

Tal i com està posant-se el panorama, companys i companyes dels mitjans, tots els dies són 3 de Maig i cal que ens veiem més les cares per a lluitar per a nostra professió. O ho fem nosaltres o ens ho faran per nosaltres i amb les conseqüències que totes i tots sabem.

Comencen les falles!!

Feia temps que no actualitzava el meu bloc i ara, pense, és el millor moment. Hui és 12 de març, hui comence les meues vacances de falles i hui em dedique en cos i ànim a plantar monument, a ajudar en tot el que puga perquè el dia 15 de març a les 8 del matí estiga tot enllestit.

Són dies de roba vella i bruta. D'esforç, de somriures, de crits, de discusions, d'abraçades, de confidencialitats, d'idees, de son, de molta son... Són dies de treballar molt dur, de compartir moltes hores de treball amb persones que, quan passa tot, no pots considerar-los ni coneguts, ni companys, ni amics. Són alguna cosa més. Som una família.

Són persones especials amb les quals compartisc esforços i somnis, que compartim la mateixa passió. Plorem junts quan perdem a alguna persona estimada, com per desgràcia ens ha passat. També plorem junts d'alegria quan el premi ens reconeix el treball que hem fet. Ens emocionem i ens quedem afònics de cantar, de riure, de cridar. Compartim moltes hores. No sols estos dies, tot l'any. Hem creat una meravellosa xarxa d'il·lusions que ens aplega tot l'any al casal i ara, també al carrer.

Si. Som la falla Eduardo Merello. És un sentiment especial que no es pot explicar en unes poques línies. Estic orgullós de formar part d'una comissió on he conegut a gent meravellosa i especial, perquè una falla és això, és la seua gent i la meua falla, és a dir, la meua gent, és la millor gent del món.

A elles i a ells van estes paraules de reconeixement. Sou meravellosos i espere compartir molts anys d'il·lusions, de festa, de somnis, d'esperances i de falles amb vosaltres.

Ítaca t'ha donat el bell viatge

Hui torne a escriure però escriuré poc. Vull deixar la gran feinada del post als gran Kavafis, Lluís Llach i Carles Riba amb eixe merevellós poema musicat i que es diu "Viatge a Ítaca". Fa molts anys que tinc molt clar el concepte, jo també vull arribar-hi a Ítaca, però vull que eixa travessia dure molts anys, que em faça descobrir tots els dies coses noves, que m'enriquisca amb saviesa i amb pau interior. I, com no, en este llarg camí, caldrà recordar eixa part del poema que diu "bon viatge als guerrers/que al seu poble són fidels".

Bona nit, bon començament de setmana i que el vostre viatge cap a Ítaca continue sent-vos ben profitós.