Enyore la pluja

Enyore la pluja. És ben cert. Després de la canícula i de les setmanes després que han estat més fortes de calor encara, enyore eixa aroma carregada d'humitat, de terra banyada, de frescor. M'agrada molt vore com plou des de casa, i tampoc em disgusta vore també com cauen sense descans les gotes des del despatx, o des del cotxe, o des del carrer...

Després de tan de temps sense pluja, l'enyore. Necessite notar com s'ariçona la pell amb la frescor que entra per la finestra després d'eixe misteri o miracle de la natura que és això de la pluja, sempre i quan plou bé, clar.

Perquè resulta que jo ja no sóc llaurador però alguna cosa et queda en la genètica de respecte a les tempestes, a les fortes tronades, a la pedra. És un respecte i una por que molta gent d'este país portem gravada al mapa genètic o a la memòria, que tampoc fa tant de temps d'aquella fatídica pantanada de Tous que trencà llars, vides i famílies.

Ara per estes dates quan plou, recorde amb estima eixos dies de vacances al poble, quan la tempesta arreplegava i eixíem mon pare i jo a fer caragols pels bancals de la serra, eixos caragols que nosaltres denominem "txonetes" i són tot un luxe per donar-li categoria i distinció a una bona gaspatxà fontina.