Eixa és la conclusió que s'extrau quan escoltes parlar a Camps o a Alarte. Ells, tan educats i tan cultes són usuaris de la llengua de Cervantes i sols es recorden de parlar valencià per fer alguna puntadeta exòtica, com si digueren, "xico, també parlem la llengua dels llauradors i gent de poble i som tan valencians com el que més. Visca l'orxata de xufa, els fartons i la Geperudeta. Visquen els trons de bac i el València".
No ens enganyem, però, dedicar dos minuts al valencià en un discurs de mitja hora és d'una caspa provinciana del calibre com rebre als turistes a l'aeroport amb dos parelles disfressats de fallers ballant unes valencianes mentre es regalen plats de paella i malles de taronges. És fer gala d'un exotisme que, clarament diu: "Aquí somos tan castizos como los que más, aunque mira, también queda algo de una cultura antigua que mantenemos por pena y más o menos sabemos algo. En valenciano el perro se dice 'gos'. ¿A que tiene gracia?".
Vore eixes accions dels líders dels grans partits fan fredat, em posen molt nerviós. Fan que em senta com un indi en una reserva. que escolta com els ianquis que els eliminen del mapa els dirigixen unes paraules en la seua llengua per a demostrar que van de bon "rotllo" per la vida.
I la veritat és altra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada