dimarts, 23 de novembre de 2010

Conta'm un conte...

Això era que era un pobra doneta, de nom Esperanza, que no hi podia arribar a final de mes. Treballava de valent perquè el seu somni era deixar de treballar per a les seues germanastres Mariana i Dolores, que li havien furtat tot el protagonisme i no li deixaven ni fer ni ser ella la cap de família. Ella, pobreta, aspirava a ser la Reina d’Unagrandeylibre, i tots els dies li resava amb molt de fervor a la seua Fraga Fadrina, per vore si trobava al seu príncep emparrat.

Un dia, en somnis, la Fragra Fadrina li var dir que, en la platja de Madrid hi havia un emperador que estava passant un mal moment perquè s’havia gastat els diners del seu poble en favades vàries i un bigotut estafador l’havia embolicat de mala manera amb uns vestits que, encara que no eren invisibles com els d’altres contes, va voler fer-los passar com a tal. I allà que se’n anà ella amb tota la il•lusió del món per vore si li posava la sabata de cristall que li feia falta per continuar caminant en eixe llarg recorregut per a ser reina d’Unagrandeylibre.

De bon matí, agafà el pardal d’alta velocitat que uneix el centre de l’Univers amb la seua platja i viatjà cap a una bonica localitat del sud d’eixa platja, presidida per una simpàtica dona experta en arreglar comptes electorals i fer campanyes amb bigots parlants.

I allà estava el seu príncep emparrat, més conegut com El Bon Xic que Ho Fa Tot Bé Perquè Així ho Diuen en Canal 9, esperant-la amb ànsies per a posar-li al peu la sabata. I els desagraïts de la premsa insurgent, en compte de contar esta bella història, contaren altres coses... Com estes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada