Coses de la professió

Quan treballava al diari, d'això ja fa uns quants anys, la gent es pensava que tenia tot el dret del món a assaltar-me qualsevol dia a qualsevol hora per a suggerir-me que escriguera d'una cosa i d'altra, que posara a caure d'un burro a uns o a uns altres. Era habitual que la gent m'agobiara en un restaurant sopant, o en un pub quan estava fent-me una copa tranquil amb els amics.

El breu temps en què vaig treballar com a director de la televisió comarcal, tot el món pensava que tenia tot el dret del món per a demanar les càmeres per eixir en la tele...

I des de que treballe per a un partit polític, molta gent es pensa que jo sóc qui pren les decisions, qui marca la línia política a seguir, qui tanca els pactes, qui s'encarrega de la infraestructura, que sóc la bústia de queixes. Doncs no. Sóc el cap de premsa, m'encarregue de la comunicació, sóc un treballador més de la casa, com un administratiu i no tinc cap pes orgànic ni de comandament. A mi em manen i jo faig.

Supose que són coses de la professió i que la gent no entén i no és culpa seua.