Les cares de la pena

El centre de València és un lloc d'inevitables contradiccions. D'entre edificis ben antics i plens d'història trobes elements de modernitat. I entre la gent de bé que van ben vestida, que hi viu al centre o que va a missa o a celebrar les més opulentes bodes, també trobes les cares de la pobresa, o dels qui han fet de l'almoina la seua manera de viure.

Dic açò perquè l'altre dia, al carrer del Micalet, vaig vore a un captaire molt curiós. Era un home d'uns 50 anys, amb els cavells i la barba de color blanc. Esta en silenci, no feia manifestació de la seua condició. Esta assegut en un bancalet de pedra i al seu costat tenia un cartró on explicava la seua penosa situació. I ho feia en valencià, amb una lletra pulcra i una ortografia ben correcta.

Era una de les cares de la crisi. Era un rostre que et feia posar-te en alerta perquè podia ser un veí o el familiar d'un conegut. No era una persona d'altres terres, era un dels nostres i demanava ajuda a pocs metres d'allò que sempre he dit el quilòmetre zero del país: la plaça de la Marededéu.

En situacions així no saps que pensar. Sempre he seguit les recomanacions de les ONG que treballen per dignificar a estes persones i et diuen que no hi ha que donar almoina. Fa que s'acomoden i no busquen una eixida laboral per a millorar la seua situació personal. Estic d'acord. Però sentia que allí teníem a un dels nostres demanant auxili a la desesperada. I vore eixa cara de la crisi tan a prop, fa por.

Fa por perquè eixa persona pot viure a dos carrers de tu. O treballava a prop d'on tens tu el treball i tenia els seus comptes corrents al mateix banc o caixa que tu. I per una fallida o per una situació que no estava sota el seu control, s'ha vist obligat a demanar ajuda d'eixa manera.

Això no vol dir que esta persona haja de donar més pena que altra vinguda des de més lluny. No. Simplement que vore a una persona que identifiques com a pròxima et fa pensar i molt en este món foll que no sabem cap a on va.

I en eixe punt és on trobe que cal fer de la política un instrument necessari per a canviar eixes situacions. I és també en eixe punt on comprove, amb molta pena, que els qui manen i poden fer això van per altre camí.