dimecres, 23 de juny del 2010

De fogueres, fatxes i censura


Feia calor en Alacant, però no excesivament. Una suau i agradable brisa del Mare Nostrum ens feia més agradable la per si plaentera jornada de visita a Alacant. I és que baixar a Alacant ha estat un plaer per a mi en el darrer any. Un plaer per la bona gent que he conegut i amb la qual tinc relació. Un plaer per gaudir d'una ciutat moderna, que mira al mar i per compartir per unes hores la seua festa gran, les fogueres.

El contrapunt trist és vore com s'ha castellanitzat tantíssim una ciutat que era molt valenciana, encara que s'obrin escletxes de llum entre les boires. Pep i jo vam riure la gana quan vam vore la desfilada de la Foguera alternativa i combativa, que com té rodes va passejant-se per tota la ciutat, acompanyada al ritme de les dolçaines i els tabals mentre obri el pas la Bellea-trans de la foguera, un xicot barbut, prim i prou carregat de sangria que intenta imitar eixa forma de saludar tan peculiar que tenen les reines de les festes valencianes.

Com no, la Bellea-trans també tenia unes "dames sense honor", que eren un gos vestit de nóvia alacantina i una "cosa" que suposadament era un ésser humà però semblava més bé un personatge de ficció.

A banda de la cosa còmica, esta gent repartia un llibret, escrit en valencià, amb una càrrega de crítica important. Crítica cap al govern de la ciutat, cap als constructors que la governen des de l'ombra i també crítica a un president que es ven per quatre vestits, unes corbates i unes poques paraules boniques.

Alacant, però, també és la seu oficial del Síndic de Greuges, que mira per on és ex diputat del PP, ex vicepresident de les Corts i ex alt càrrec del franquisme. I per això, pel darrer apartat del seu currículum que cite, serà que no veu que estiga mal el censurar una exposició de fotoperiodisme. Clar, si la cosa no senta bé als teus i si, a més, els teus no ixen ben parats, doncs serà normal que la censura estiga bé.

La censura, però, no està bé i qui la defensa el que ha de fer és quedar-se en sa casa o anar-se'n a un museu dels horrors del passat, on el senyor Cholbi pot escarotar als xiquets que visiten la mostra i, en el temps lliure, jugar al mus amb Manuel Fraga, Rodolfo Martín Villa i un ninot de cera de Samaranch.

En un país on subornar està bé segons qui siga el subornat, on els professors poden ser amenaçats i insultats amb total impunitat, on els sindicalistes són perseguits per denunciar l'assetjament sexual i on la televisió pública servix per a reactivar el ritme intestinal, el que millor podem fer tal dia com hui, la Nit de Sant Joan, és eixir al carrer, anar a la platja, botar la foguera i demanar algun desig, i si potser, que siga pel bé de la col·lectivitat valenciana.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada